Quan em proposo escriure una mica sobre la magnífica experiència que he viscut aquest estiu, no trobo paraules. És difícil explicar en poques línies les tres setmanes que vaig estar a Baan Saan Rak, els milers d’anècdotes passades i les fantàstiques persones que vaig conèixer.
Baan Saan Rak és més que un orfenat. Està situat enmig d’un paisatge idíl·lic: camps d’arròs verds interminables i muntanyes plenes de vegetació. És un lloc perfecte per créixer lliurement i jugar. És una bombolla de pau i futur per vint nens i nenes provinents d’ètnies discriminades pel govern tailandès i en risc d’exclusió social. Alguns són orfes i d’altres provenen de famílies sense recursos, desestructurades o monoparentals.
Ma Jit, la seva creadora, el dirigeix amb grans dosis d’energia i idees clares. Ha aconseguit crear una llar on tothom hi té cabuda, on hi ha un clima familiar i harmònic que no es pot descriure si no ets allà. L’ajuda una noia que es diu Pin, pagada per l’associació Nousol. Ella és l’encarregada de procurar que els nens i nenes duguin a terme totes les seves tasques i responsabilitats, de supervisar els àpats, etc.
Uns dels objectius bàsics de l’orfenat és que els infants siguin autònoms, autosuficients i feliços. Són la fita i a la vegada el full de ruta de tot el que es fa a Baan Saan Rak. Cada nen/a té una responsabilitat a dins del grup (cuinar els àpats diaris, netejar el recinte, llençar les escombraries…) i d’altres individuals (fer els deures, dutxar-se, rentar la seva roba…).
El primer cop que vaig veure un dels més petits tallar verdures amb un ganivet de dos pams per preparar el sopar vaig pensar: «Aaaai, que es tallarà els dits!!!». La meva preocupació va ser esborrada en el moment de veure l’agilitat amb la qual tallava el menjar (molta més de la que jo més tard tenia quan intentava fer el mateix!).
Aquesta autonomia i autosuficiència arrelades a través de la metodologia i el funcionament de l’orfenat, també són presents a les relacions humanes que estableixen els infants d’allà. El contacte físic és menor al qual estava acostumada jo i al principi costava una mica saber si costava establir connexió amb ells o era la seva manera de ser i fer. Els primers dies, sobretot amb els més grans, va costar una mica trobar la connexió necessària però al pas dels dies, la millora va ser exponencial. Són a la vegada molt senzills. M’atreviria a dir que és una de les societats més inclusiva i respectuosa davant la diferència. Les relacions humanes defugen de complicacions, però tanmateix has de “treballar-les” cada dia perquè aquestes funcionin. Em sembla que els tailandesos i tailandeses te’ls has d’anar guanyant a mesura del temps passat allà i la teva manera d’actuar i així trencar la “barrera” que hi ha al principi.. A més a més, a les noies i als nois adolescents se’ls està despertant ara un sentiment contradictori davant els voluntaris i voluntàries. No volen agafar afecte a una persona que més tard marxarà i segurament ja no tornarà més. Els costa entendre-ho i potser per això al començament són més reticents al contacte. A poc a poc, les coses canvien notablement i al final sents que formes part d’aquesta fantàstica família!
Durant la meva estada allà, juntament amb altres voluntàries, vam estar donant classes d’anglès als vespres després del kinkao (menjar). Els vam organitzar per grups en funció de l’edat i els coneixements de l’idioma i cada vespre un grup feia anglès. Vam intentar que fos el màxim de vivencial i pràctic, amb situacions properes, jocs… L’anglès que saben és molt bàsic però durant les setmanes que vam estar-hi es van notar una millora increïble! Als matins quan els nens estaven a l’escola ajudàvem amb les tasques de l’orfenat i a les tardes quan tornaven jugàvem amb ells fins a l’hora de sopar. Els jocs proposats, els tallers fets, eren sempre opcionals. Cadascú triava què volia fer i on volia ser. La dinàmica aconseguida va ser molt bona i la veritat és que gràcies a molts jocs vam aconseguir apropar-nos més a nens més reticents al contacte.
Ha estat una experiència molt i molt bona, on he après a fer batiks, he jugat com una criatura més, he après a fer brodat tailandès, a cuinar plats increïbles, a fer servir ganivets de dos pams, a tallar cabells a màquina, a anar amb bicicletes atrotinades i sense frens, la meva comunicació no verbal s’ha accentuat el triple i els meus peus ja no són els que eren després de caminar tantes hores descalça i un llarg etcètera.
Però sobretot el que ha donat més sentit a aquesta estada han estat les grans persones que he conegut, amb les que he compartit grans moments i a la vegada m’han fet créixer com a persona. Baan Saan Rak en tailandès vol dir: casa de l’amor, i si hi aneu, descobrireu el perquè d’aquest nom.